Quina Restauració?

Aquest passat dimecres 21 d’agost em vaig llegir amb molta atenció l’article de Miquel de Palol a l’Avui (pg. 20) “Per la Restauració”. No us el perdeu per res del món.

Hi vaig trobar una declaració de principis important de la qual esperava un munt de reaccions des de l’endemà mateix. Sé segur que n'hi hauràn, tard o d'hora.
Unes pàgines més enllà i en un to i un dir molt allunyats del bon to i saber d’en Miquel, el Salvador Sostres, a la seva columna Vam perdre les formes sostenia una idea paral·lela o convergent… Però en Salvador és només un inocu retòric impenitent, incapaç d’aportar solucions… crèdit zero … Continuem …
Repeteixo que me’l vaig llegir amb molta atenció i me l’he tornat a rellegir encara i he arribat a una triple conclusió:

1. Que tot i el seu gran valor, Miquel, el teu article té un problema d’estructura interna. Podria passar de ser un molt bon article a un article genial, a condició de reestructurar-lo amb uns moviments o reposicionament de frases. Mitjançant el desplaçament d'unes quantes frases i paràgrafs, amén de fer un lleuger retoc necessari a la frase final, aquest article podria llavors ser el discurs guanyador, seductor i decisiu d'un líder màxim d’ERC o de qualsevol líder de CiU que vulgui aspirar seriosament a seure al tron del Palau de la Generalitat. Senyor Montilla, llegeixi-se’l amb atenció, que l’interessa tenir-ho amb compte per contraatacar!

(…)
El català emprenyat ja no fa por ni a la seva ombra (…)
Per tot això, abans que el desànim cualli en una mena de depressió general, si és que no ha cuallat ja, cal fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de
ser un conjunt d’individus capaços de prendre decisions pròpies, capaces de
fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva,
idiotitzada vaca impunement munyible."

Aquest cos central enllaça amb el darrer paràgraf, que és un doll de crits, llàgrimes i queixes escruixidores que transforma la metàfora de la vaca munyible en tres termes gruixuts però de contorns imprecisos, massa "uncountable" tot plegat : “opressió, espoli i injustícia”.

"Potser ha arribat l’hora de canviar d’estratègia i buscar
camins alternatius als contemplats per une slleis que per més democràtiques
i conensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben sent la
cobertura per a una forma (no per no violenta en sí) molt efectiva d’opressió, d’espoli i d’injustícia.
(…)No cal inventar res perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit
més amplidle terme, una Restauració”
(…) “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat
i de presència en el món, i també de tradició pròpia”

2. Segona conclusió: cal anar amb compte amb la precisió i l’exactitud dels números i les quantitats i amb no fer comparacions equivocades, Miquel, que et perden …

Parles de set milions mal comptats… Això és una mostra d’error fonamental de “bulto” .
Això de comptar població censada a Catalunya deixa-ho per als del cens … aquí cal comptar votants, que al cap i a la fi són els qui decideixen qui s’asseu al despatx de la Generalitat.
Som 3 milions molt mal comptats, que s'aixoplguen sotar una munió de partits, alguns amb tendència a la metàstesi permanent (ERC) però això ja comença a cabre als carrers de Barcelona, tres milions en manifestació, demanant la independència, és gairebé factible.
Intento imaginar com es pot aconseguir ...
I tens raó, ni vàries golejades del Madrid al Barça per 5 a 0 no ho aconseguirien… en canvi hi ha una possibilitat o millor dit, una probabilitat elevada que passi: el dia que les obres de l’AVE ensorrin completament la Sagrada Família … això és per ben aviat oi?

El que més falla a l'article és aquesta estranya associació d'idees -tu sabràs per quina raó- és això:

“Fins i tot s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte
negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert, que si
això hagués d eser així, tota la crítica literària en pes –no nomé sla
catalana- hauria d’estar penjada per les parts nobles del pal de
mesana.”

Miquel, com se t’acut comparar xurres amb merines, noi? Doncs sí, tens raó, pel meu gust, als crítics literaris que no aportin solucions ni matisos interessants, no em faria res que els pengessin tots (metafòricament, per descomptat) pels pebrots al pal de mesana. No es perdria gan cosa.


3. Tercera conclusió. Caus en l’error de titllar de vici una virtud.

(...)“s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un
defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions”

Doncs sí, noi, sí, ara i sempre, aquí i a la Xina, demanar i exigir que els analistes, els crítics i els polítics aportin també solucions a més de retòrica i planys, será sempre una virtud i no pas un vici. Jo sóc un dels que demana i exigeix que s'aportin solucions als problemes. De xerraires estrategues de cafè i de crítics de pa sucat amb oli n'hi ha milions... el que cal són creatius a tots els nivells de la societat que resolguin els problemes i que, segonament, millorin tot el que es pugui millorar.


“Un acaba constatant que potser és l’hora de deixar-se de fer el pàmfil i posar-s’hi de debó per no acabar de desaparèixer d’una vegada i per sempre més sense remei. Es urgent configurar un imaginari capaç d’encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat d’haver fet números amb la fiscalitat i les inversions.”

Per coherència amb el que acabem de dir, no estaria malament que en un proper article miressis d’aportar alguna solució o com a mínim alguna idea concreta i precisa al “cal fer alguna cosa”. Quina et sembla?
Això de "configurar un imaginari " ... Quin? És factible?
I també alguna precisió o proposta concreta al com implementar això de “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia”
I alguna precisió i concreció al que significa per a tu això de “posar-hi de debò”.
Vols dir declarar-nos tots obertament independentistes per acabar amb l’opressió,
l’espoli i l’injustícia? (?)
Potser podria ser un bon eslògan electoral per alguna facció grupuscular d’ERC en una propera campanya!
A mi aquests tres termes em sonen una mica a cantarella d'aquesta que no fa por ni sobta ningú del Govern de l'Estat. Continuen sense publicar els balanços fiscals de les autonomies. Això sí que ho canviaria tot de tot i per a tot! Canviaria fins i tot l'imaginari dels espanyols!

Miquel, no t’emprenyis amb mi, o no te m’emprenyis massa.
Jo, en la meva *“noresitat” de ciutadà català “ impunement munyible- oprimit- expoliat- cornut- i- pagador-del- beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
Crec que aquesta declaració que tu fas i on dius tantes coses tan sucoses és prou important com perquè hi hagi reaccions serioses dels intel·lectuals i els polítics del país que –ells sí- han d’aportar concrecions i solucions! On són?
I fixa’t-hi: no es vici que els ho demanem … sinó que la nostra obligació és exigir-els-ho. No t'ho sembla a tu també?

_____________

Enllaços

• Avui digital 23-08.2007
  Maragall impulsa una reflexió del catalanisme oberta a CiU
• Això s'anima
• Elies 115. Els sense nom (II) 100 opinions als 100 dies
• El malson
• La Vanguardia, portada 22.08.2007
  Zapatero promete a Catalunya la mejor red de trenes de España