6.11.09

No anar a votar és també corrompre's una mica

He rebut via un fòrum educatiu un missatge amb unes reflexions interessants que acaben amb una conclusió decebedora i revoltant.





Sense rumb
Kika Rodríguez 02/11/2009 Vistes: 101


La vida professional de Marta és com la de molts professors de Secundària,
d'absoluta resistència. Ella és de les poques del seu institut de Palma que, amb 20 anys d'antiguitat, mai no ha estat de baixa per estrès o depressió i que fins i tot qualque pic a la setmana va a fer feina animada i amb ganes. La setmana passada, quan va saber la proposta del nou ministre "progressista" d'allargar a 18 anys l'ensenyament obligatori, va sentir la desagradable sensació del dejà vu i de la història cíclica que es torna a repetir. A l'institut no es parlava de cap altra cosa. Sembla que els socialistes no hi aprenen: primer fins als 16 i ara fins als 18, la qual cosa significa aguantar repetidors de 20 anys a les aules. El grupet es va fer més gran i els professors es lamentaven i la majoria calculaven els anys de jubilació propis i de Zapatero.
Eren les dues del migdia i Marta tenia la darrera hora de classe, a una aula de tercer d'ESO amb 30 alumnes on més de la meitat ha repetit qualque curs. Marta no va poder donar l'escassíssim temari programat perquè parlar de la festa de Halloween i abusar del nou alumne asiàtic que no sap dir ni bon dia els va semblar, a la gran majoria, més entretingut que aprendre gramàtica castellana. Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar.
Ni el cas de Marta és especial ni la seva plaça a l'institut és dolenta, sinó més aviat al contrari. Amb els anys de docència es considera afortunada perquè, llevat de la mala educació regnant de l'alumnat i de la incompetència de la Conselleria, no ha tengut seriosos problemes. A l'hora de dinar ella i les seves companyes tornaren a la conversa sobre la darrera del ministre "progre" de torn. El to era cínic i trist perquè, per més inri, totes són votants d'esquerra i a les darreres eleccions amb una gafa ben grossa al nas van votar Zapatero.

En acabar de dinar havien arribat a dues grans conclusions:

La primera era que per ser ministre d'Educació s'hauria d'exigir haver fet classe, amb el guix a la mà i 30 alumnes per aula.
La segona, més plausible, va ser unànime: mai més tornarem a anar a votar. Així, segons va argumentar la de ciències, cada vegada que senti llàstima pels alumnes bons i brillants oblidats i abandonats perl'Administració pensaré que jo no som còmplice de tot aquest despropòsit."


Poso en negreta i en blau aquest final que, com deia en començar, trobo decevedor i revotant.

Insistexo a dir que caure en la trampa de no voler anar a votar és caure en la corrupció intel·lectual i política.
Més que mai cal prendre una opció: Es pot votar a favor del Partit Antitaurí si es vol, o a favor d'un partit d'extrema esquerra. També es pot votar l'extrema dreta o el PP. Es pot canviar l'opció política que hom tenia abans del desencís i el fàstic que ara afecta el país com una pandèmia més.
També es pot optar per anar a estripar la papereta davant la mesa electoral, -prquè cal que tothom sàpiga que pensa tothom; o esperar a cremar-la quan s'acostin les càmeres de televisió. Es pot votar en blanc, o es pot escriure tot el que es vulgui sobre la papereta escollida. Si el que hi diu no és cap bajanada, el missatge us el pot reproduir més tard fins i tot TV3.
Podeu votar un nou partit, perquè la seva virginitat ja és - temporalment- un punt al seu favor. Els caldrà negociar dur per obtenir poder i estaran un llarg període de temps abans no facin com els altres.
Encara es pot acabar triant les tres o quatre paperetes dels tres o quatre partits als qui mai no es votaria i llavors posar-les en sobres i escollir un sobre a l'atzar, acte surrealista quasi-suprem, perquè tothom sap que l'acte surrealista suprem és un altre.

I mentre no arriben les properes eleccions generals, es pot organitzar un moviment ciutadà que exigeixi la reforma en profunditat de la llei electoral i la fi de les llistes tancades .
L'únic que no val , la pitjor de les opcions posibles és "no anar a votar".

Aquests professors fan bé opinant i denunciant la difícil situació que hi ha en els centres d'educació. Però crec que arriben a la pitjor conclusió possible, que equival a un suicidi polític i a un delicte de corrupció per omissió.
Aquesta fóra la millor manera d'assegurar que ens continuarien robant i estafant, però aquesta vegada ho faríen amb el consentiment de tots els absentistes.


______________________

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Em temo que les reflexions que fas, Sani, serveixen per a gent de les nostres generacions, que recordem quan 'no es votava'. És com quan la meva mare insistia en què m'havia d'acabar el menjar perquè durant la guerra passaven gana. Però avui són uns altres temps i un altre context i em temo que el no votar es 'llegeix' d'una altra manera, també com una opció possible. En tot cas, és també una opció sobre la qual es pot opinar molt, però respectable i l'entenc perfectament. No és el mateix que vota en blanc o votar els antitaurins. Una altra cosa és que serveixi per a res...

Alain Verjat ha dit...

S'equivoca la professora desencisada en el seu diagnòstic. No té res a veure el vot amb la designació d'un ministre d'educació competent ( sigui del color polític que sigui). En uns quants anys, n'hem vist de tots colors. Tots han procurat resoldre l'insoluble ecuació: pocs recursos, satisfacció dels col.lectius gremials (estudiants i professors, que quan manifesten fà molt de soroll) i necessitat de donar la sensació, a l'opinió pública, que es governava, és a dir, reforma i reforma i reforma. Mai s'ha volgut reflexionar sobre les arrels del problema educatiu espanyol, ni per tant sobre les mesures que calia prendre en termes de mitjans i d'orientació no demagògica. I s'ha anat passant amb molta pena i gens de glòria. I l'institució escolar cada vegada se sembla més a una guarderia, prèvia a l'atur, previ a la jubilació, prèvia a la tumba. Caldrà que molts immigrants desesperats cotitzin força per que el sistema es vagi aguantant! Cal votar, és cert, però cal saber també: que les promeses electorals no es cumpleixen mai ( ni l'Obama...!) i que el govern que surt des les urnes fà el que pot, quan és mitjanament honest, i el que li surt dels pebrots i li omple la butxaca quan, com és bastant general, és un carallot. I no dic "amen" perquè no vull que així sigui.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Júlia.
Sí , ja sé que molta gent s'ho rpen com una opció més, i que hi tenen tot el dret, etc... però això no treu que jo ho consideri una molt mala opció.
I és per això que jo proposo que ningú no perdi la consciència "revolucionària" mai dels mais de la vida.
Si no es vol un alcalde, cal organitzar-se i mirar d'aconseguir democràticametn un canvi. El mateix val per les eleccions autonòmiques, les estatatls i les europees.
Ara. les webs, els blogs, les noves xarxes socials poder ser també eines o armes polítiques a utilitzar amb estratègies de l'Art de la Guerra ;-) per aconseguir els petits gran canvis possibles i desitjables.

L'únic que no serveix per a res és el silenci, que ningú sap com llegir.
Si com a mínim els abstencionistes expliquessin perquè s'abstenen, ja equivaldria a un vot. El islencia total, per més que se li vulgui donar un sentit no en té cap. O potser sí. El silenci dels anyells
el silenci del ramat pasturant a les verdures...

Sani Girona Roig ha dit...

Quant al tema de l'Educació, com que és un monstre de molts caps, cal triar-ne només un cada vegada per mirar de resoldre aquella part de la discussió (que no del problema!) Això va per llarg i em quedo curt!

"Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar."

Sí aquest el drama: els alumnes que estan allà on no els toca fan funció de "perrro del hortelano" en relació amb la classe, i fins i tot, en alguns cuns uns casos ho fan sense malícia, simplement, com a opció de defensa pròpia.

I és que em sembla que el tema greu no gens resolt és com fer que aquest alumnes puguin també beneficiar-se d'un sistema educatiu prou generós, però que cal reestructurar.

És llençar el diners i els esforços no racionalitzant els grups , els programes i els currículums dels alumnes.

Calen urgentment nous filòsofs i enginyers de l'educació no tan perciniciosos com els que van
agafar les regnes fa vint anys i repensar novament tot plegat -i ara amb el context de la crisi mundial i el factor noves tecnologies TIC i TAC - per tal que es pugui avançar pel bon camí.

En aquest camí, caldrà forçosament resoldre el problema dels nois adolescents que boicoitegen sistemàticament la tasca dels professors a les classes, se'n vanaglorien impunement i soscaven el principi d'autoritat i de respecte als educadors.

El fet de donar als directors més capaciatat d'actuar "puniblement" sobre aquests casos no és suficient.

Cal buscar-hi solució i això passa per
1. d'una banda, inventar nous currículums realment adaptats als nivells i a les espectatives d'aquests nois i noies, amb classes de reforç que vagin a l'arrel del problema, és a dir de donar-los unes bases bàsiques sòlides.
2. pre altra banda , per fer-ne un tema de permanent actualitat social als centres, però sobre toto al carrer i a casa, és a dir , fer-ne un tema de reflexió quotidiana que passi per davant (ja no dic que susbtituteixi) del futbol i les misèries amorals i immorals que amplifiquen les escombraries televisives que fa temsp que es van convertir ens els referents morals i de valors cívics d'aquest país i van anorrear completament la funció dels educadors.

Fins que aquest temes no es moguin mínimament, tots els esforços que es facin no serviran de gran cosa, perquè serà com seguir construint sobre fonaments de sorra .

Alain Verjat ha dit...

I encara t'oblides de la cònsola, dels jocs en línia, i altres realitats virtuals molt més interessants que les arrels quadrades. Crec que s'hauria de fer sentir que l'escola no és una obligació sino un privilegi, com l'educació que generosa es dona als qui la volen. Hi ha massa jovent inadaptat que va a l'escola obligat i només somia en fugir-ne: comencem per aquí! Si boicotegen la tasca del professor, és perquè a falta de brillar en història ho fan en gamberrisme. No tenen lloc en un sistema que es respecta i s'ha de fer respectar. I el laxisme ambient, la psicologia barata que fà 30 anys que els americans ( qui ens la varen encomenar) han abandonat no arreglaran mai res. Ni un toc de tics. Però un xic de (electro)xoc...