Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________