Israel i Palestina

Volia acabar l’any amb un post d’aquells que passen balanç a la vida de dotze mesos com tants n’hi haurà de penjats a la xarxa aquests dies.

Al cap d’avall em decideixo a reflexionar una mica sobre aquesta nova guerra que ha esclatat, que té tota la mala pinta de voler continuar i que és senyal de malestrugança per al any que està a punt de començar.

Em deia que aquest és un dels conflictes que t’acompanyen tota una vida. Tenim temps de posicionar-nos a favor dels uns, a favor desl altres, de voler una cosa però constatar-ne una altra. De veure com dècada darrera dècada el conflicte continua.

M’he anat acostumant a veure "mocadors palestins” al coll de nois i noies durant anys, i a entendre que hi ha una proporció aplastant de catalans que estan a favor de la causa palestina. Costa, per no dir que és impossible no estar-hi a favor.
Jo em pregunto però com és que hi ha tan poca gent que s’atreveixi a anomenar terroristes els palestins que disparen sobre territori israelià centenars de projectils i que sembla ser que en tenen desenes de milers d’emmagatzemats? Com es pot mirar amb ulls compasius i complaents uns moviments armats que han declarat un odi a mort etern als israelians i que els hi tenen jurada l’eliminació física ? Com és que hi ha tant poca causa proisraeliana? Em pregunto com és que costa tant a tants de catalans sentir empatia per un poble que se sent envoltat i amenaçat dia a dia i terroritzat per uns enemics suicides i sense ànima!

Es possible no indignar-se i condemnar la devastació les morts i les ferides causades per l’exèrcit israelià? No, resulta gairebé impossible defensar aquestes accions.

Des d’aquí podem lamentar la situació, protestar per unes accions que semblen desproporcionades. Però potser cal no oblidar que allà estan en guerra i que el que cal és demanar i exigir als dos bàndols que cessi la lògica del terror i la venjança.

Res de tot el que llegeixo a la premsa ni als blogs no em dona la sensació d’aportar res nou a una situació excessivament degradada.

No veig que els intel·lectuals d’arreu del món ni a nivell individual ni en conjunt s’atreveixin a fer propostes concretes que ajudin els polítics a materialitzar-ho en acords polítics durables si una pau completa és utòpica del tot.

Un eminent escriptor francès confessava sentir-se dividit entre el que li demanava el seu cor i el que li dictava la seva sang jueva. I que atrapat en aquesta contradició, feia esforços per mirar de pensar el menys possible en el que pasava allà…
Un allà que és massa a prop com perquè ens el prenguem com a cosa estranya que no ens afecta. Tots hi estem implicats i cal prendre partit d’alguna manera o altra.

Em faig un munt de preguntes i no trobo cap resposta.

Em fan mal als ulls i em repugnen les imatges de mort i devastació, però em pregunto què fa el món palestí i tot l’islam en temps de treva per aconseguir un acord de pau.

Quina part de culpa té el poble palestí, i Egipte, Síria i el Liban de tot el que passa ara?

Em nego a considerar els israeleians uns bàrbars sense escrúpols disposats a tot. Més aviat em veig empès a pensar que en situació de guerra, actuen en defensa de la seva vida, de la d’ara i la de demà. La guerra és perversa, però si hi ha guerra, la lògica és la rauxa. Dos no fan mai la pau si un et vol destruir!

Em temo que no és amb una posició de “pacifista de banderoleta” que aconseguirem aturar l’odi i la mort. Si demanem i exigim al Gorvern israelià aturi l’acció bèl·lica, demanem també i abans i ben fort que el poble palestí es desfaci dels terroristes que són responsables de les declararions de guerra.

Mentre aquest matí llegia Le Monde, i veia imatges de tancs i mapes mostrant la zona de guerra, cròniques i opinions contrastades, pensava que res del que pogués escriure jo avui tindria potser sentit demà, quan tot podria ser pitjor, amb més devastació patida per ambdues bandes. Deixo doncs aquest post obert, a manera de crònica negra encara per continuar. I tant de bo que m'equivoqui del tot!

Per mal que l’any començi espiritualment amb problemes greus, cal que ens regalem una estona d’optimisme per desitjar-nos tots plegats un bon 2009.