El Post de Toni Sala sobre Gaziel | Blocomentari

Autor Toni Sala
Blog Toni Sala
Post Gaziel exilis i fe 2
This entry was posted Divendres, Desembre 28th, 2007
at 2:18 pm and is filed under Notes sobre literatura


Blocomentari al post.

Sani Girona Says:

Desembre 29th, 2007 at 3:14 pm
Hola Toni,
Potser recordaràs vagament aquel Sani Girona que a les Jornades de Sant Cugat (tempus fugit, oi?) seia al teu costat quan tu teclejaves al teu ordinador la crònica del debat sobre els escriptors de mà oberta i de mà tancada. I la posterior petita bronca que vaig muntar perquè, en la meva opinió no havies dit res sobre el que s’havia dit als torns de paraula, o una cosa semblant, que ja no recordo amb precisió.
El que de veritat és important és que hagi trobat aquest text teu sobre Gaziel.

Justament fa tres dies vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i vaig endur-me Las meditaciones en el desierto (sic), la versió al castellà que va publicar Destino el 2005.El vaig començar a llegir i a fullejar , saltant d’un "post" a l’altre.
Jo sóc de l’any 52, saps?
En vaig tenir prou amb poca estona per adonar-me que és un llibre de lectura imprescindible per als catalans que vulguin entendre empàticament com es viu i com es pensa la catalanitat dins de la pell d’una de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.Com maleeix i amb quanta raó les democràcies europees que van trair els demòcrates espanyols i catalans.

De seguida em va venir al cap la pel·lícula Por qué perdimos la guerra que et recomano vivament, Toni, si no l'has vista encara.
Google m’ha ajudat de seguida a trobar una cosa que havia deixat escrita, sobre aquest tema de la guerra civil, al blog de Juan Pedro Quiñonero Una temporada en el infierno, (a Blogger.com) en un post titolat
España / Francia: Una trágica página Infame, contada por Carles Fontserè (Monday, June 06, 2005)http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/2005/06/espaa-francia-una-trgica-pgina-infame.html

Els posts i els comentaris són sucosos. Jo hi vaig deixar escrit això :

Una de los hechos que marcaron mi juventud fue ver en Valencia, minetras hacía la mili en Manises - a mis 22 o 23 años-, una sesión de cine en la que proyectaban dos películas en la misma sesión:
“Mourir à Madrid” http://www.imdb.com/title/tt0057327/
y , acto seguido,
“Por qué perdimos la guerra”
http://www.mundocine.net/Por-que-perdimos-guerra-pelicula-13723.html

Recomendaría vivir esa experiencia a todos los profesores de Historia de España y de Catalunya.
Incluso la buena fe que se supone a Frédéric Rossif, con su emotivo documental, acaba pareciendo un golpe bajo a la Verdad, o la la mucha más verdad que filmaron Diego Santillán y Luis Galindo.
Allá queda reflejada de manera clara, clarísima, la inmensidad de la cobardía y la traición de esa media Francia que se convertirá muy pronto en aliada del nazismo y colaborará eficazmente en exterminio de judíos. Allí se cuentan ya muy claro que a la República la traicionaron todos: los franceses, los ingleses y los rusos. A cuál más traidor y de peor calaña.

Salí llorando de rabia de ver cuán agria, penosa y miserable podía ser la cruda realidad.
PERO salí más sabio, con una inmensa lección aprendida para siempre jamás…
Sani Girona

9:24 PM
Juan Pedro Quiñonero said…
Sani..Yo hice la mili en ¡Paterna!!.. Estuve casi todo el tiempo en el calabozo: y allí la Recherche proustiana por vez primera.
Q.-

10:26 PMSantiago Delgado said…
Hay una novela, de Agustí Bartrá: Cristo de 100.000 brazos, sobre los campos de Argelés y otros. Fue un infierno, que debería avergonzar a la Francia de todos los tiempo.Un abrazo desde Murcia,
JPQ.

11:39 PMJuan Pedro Quiñonero said…
Hola, Santiago..Hay otra novela de Manuel Andujar que también está consagrada al tema. Por esas fechas fechas, mi padre estaba en la cárcel de las Agustinas, en Murcia.
Q.-


No devia llegir aquests darrers comentaris, perquè resulta, que curiosament, jo també em vaig llegir, en l'edició de la Pléiade, la Recherche du temps perdu a la mili, fet que algun problema em va causar... ¡Juan Pedro, eso en común tenemos también , que no es poco!


Bé com veus, Toni, tot empalma. I una informació complementa l'altra.
Gaziel, molt abans que tots els personatges que expliquen perquè van perdre la guerra , expressa de forma meridianament clara la immensa traició de la Gran Bretanya i els Estats Units que van fer-se còmplices de Franco.
La lliçó de Gaziel va encara més enllà, explicant que per a la Gran Bretanya, tot el món és una colònia. Dubto que hagin canviat en absolut. Quintacolumnistes permanents a Europa, són sempre uns depredadors perillosos de qui cal malfiar. Bé, en realitat, exactament com tots els altres. Ni més ni menys: Sarkozy ho demostra ben clarament quan imposa la seva estratègia als veïns més febles o en tot cas incapaços de liderar la panmediterraneïtat. Fan i desfan Europa a la seva mida. A nosaltres en deixen mirar i disfrutar-ne com a convidats.

Et felicito sincerament aquests articles tan treballats i que aporten tanta informació essencial.
Ho dic de veritat.

He decidit que una vegada llegida la versió castellana, em compraré les Meditacions en el desert de Gaziel en català, l’edició de Columna del 1999, sobre la qual van fer-ne la traducció el 2005. La vull tenir a casa perquè mereix un lloc entre els llibres imprescindibles a llegir i rellegir. I posseir com a medecina que cal tenir a mà "en cas de malheur".

Espero que ens poguem veure a Granollers a finals de gener, a la trobada literària de Catosfera 2008. No hi faltis.
Una abraçada amistosa.
Sani Girona


______________________



Sobre Gaziel i l'escriptura vaig escriure això :

En el seu “post” del 7 d’octubre de 1949 , titolat Examen de consciència.
Meditacions en el desert

Agustí Calvet, Gaziel, escriu que compleix 62 anys i que per això se li acut clavar una ullada sincera sobre el que ha estat la seva vida.

«Crec que vaig nèixer sent escriptor. Si la sort m’hagués estat favorable, crec
que haria pogut escriure obres importants, potser una gran obra –novel·la, asssaig, teatre, història.
Perpo estic arribant al final de la meva vida i no he sigut- per al meu gust, res més que un periodista, un petit escriptor de circumstància que no deixarà res de perdurable. I fins i tot un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa plena. "

Comença llavors a passar revista de les causes d’aquests fracàs o impossibilitat.
Per a mi, la més emotiva és la que ell posa en darrer terme.

“Es que mai no he sabut concebre la literatura com un fi en sí mateix. Des que era petit vaig sentir una boja passio per les lletres, ; pero sempre he sentit un amot encar amés gran per la vida. Sacrificar la vida per fer literatura , encara que sigui bona, sempre m’ha semblat una aberració morbosa”.

“Sempre he cregut que l’autèntic heroïsme de l’escriptor resideix en la seva lluita encarnissada, dolorosa i inacabable amb el seu propi esprit, fins acabar donant-li l’expressió màxima. (…)
No cal afegir-li el patiment de les nacessitats quotidianes. Ja n’hi ha prou amb el dolor espiritual, font de les més excelses obres literàries. »


Això em fa pensar si no hi ha una mica de contradicció en els termes, tal com ho planteja Gaziel, si justament aquesta lluita interior de l’escriptor no és incompatible amb la idea de bona vida…que suposa, per definició, el rebuig de la consciència i d’empatia en relació amb els problemes dels altres.
Em temo que necessitar escriure acaba sent una patologia com una altra, una malaltia crònica que cal mirar de controlar o acceptar de conviure-hi de la millor manera possible.