25.10.07

Reflexions per a moments de crisi

Fa molt de temps, no mesos sinó anys, que tot porta a una doble conclusió terrible...
Per una banda que calen sancions més dures per a fets greus, tant si es tracta de l'escola com si es tracta de vandalismes com el cas de l’agressió a una noia equatoriana gravada per càmeres de seguretat, com si es tracta de grans delictes comesos per màfies de tota mena.

Calen radars i multes, i més multes, per evitar morts suicides a les carreteres i morts provocades per homicides.
Caldran penes serioses per evitar conductes racistes.
Caldrien solucions realistes però efectives, i algunes sancions serioses, per evitar la degradació de l’educació pública. La sensació d’impunitat provoca desastres i més desastres.

Segona, que costa molt de posar ordre i concert en societats nombroses i complexes com les nostres.
Són difícils d’aturar les tendències cap a la violència, l'agressivitat, la irresponsabilitat ...

L'escola i els instituts?
Només aturen el cop, perquè les coses no empitjorin massa més...
Fa molt de temps que la televisió ha robat la llicència d’educar a tots els educadors No hi ha valors ni referents clars, i els que ella transmet són perversos.
No hi ha cap educador sensat que s'atreveixi a contradir els pseudovalors i els pseudoreferents que dibuixen els programes televisius de gran audiència.
Una societat que demana set anys seguits de “Gran Hermano” , de programes dedicats a les baixes passions, dosis cada vegada més fortes de futbol i més futbol, i d'un munt de misèries semblants ... i els imposa en les hores de màxima audiència, desplaçant els programes culturals a hores impossibles, això quan no impedeix la seva mera existència ...és indubtablement una societat tarada, irremisiblement condemnada, que recull el que sembra, com una plaga bíblica!

I per reblar tots els claus... una impressió real d'impotència davant de l'excessiva impunitat de les malifetes d'uns i altres, des de les més petites a les més greus..

Hi ha molt poca cosa a fer … només una catàstrofe (indesitjable?) podrà crear el context ideal per plantejar-se canviar completament aquest model podrit, fastigós i pervers i tanmateix tan natural …

Que els déus hi facin més que nosaltres...
Amén.

12 comentaris:

Unknown ha dit...

Salvador Macip, al seu blog, fa una proposta que em sembla intel·ligent, assenyada, factible i efectiva...


La Societat ha d’identificar els botxins, perseguir-los, capturar-los, aïllar-los, perquè aquesta és l’única solució segura, castigar-los exemplarment, perquè això evitarà que més gent com ells decideixi perdre el control, provar de reformar-los, per què no?, però vigilar de prop quan ho fa, controlar cada pas del procés i reconèixer a temps quan ha fracassat. La Societat ha de ser ràpida, dura i efectiva amb els qui prefereixen ser violents, perquè la preservació de l’ordre que hem aconseguit després de tants segles és el més important. La nostra seguretat, física i mental.

Em sembla molt ben dit.
I hi estic ben d'acord.
Però em temo que no serà fàcil aplicar-ho.

Júlia ha dit...

D'acord, estem patint un excés de tolerància, el que no crec és que tornem enrera d'un dia per l'altre, serà un procés llarg i que fins i tot pot generar reaccions de pèndol, com sol passar. Una altra cosa és que tot s'etiqueti com a racista, jo crec que el brètol del tren hauria atacat qualsevol noia indefensa, la veritat, ja que quan no hi havia immigració també passaven, malauradament coses així. Recordo un episodi del 'vostè jutja' en el qual una colla de gamberros atacava un xicot indefens, davant la mirada indiferent de la gent d'un tren també, i penso que devia estar basat en algun fet real. El fet és dolent en ell mateix i no em semblaria saludable castigar-lo quan la víctima es de fora i 'passar' d'ell quan la víctima és d'aquí. O per exemple, la mort d'aquell xicot a la vila olímpica, a mans d'una colla de joves assassins, perquè 'no els queia bé', els menors d'edat se'n van sortir amb poca cosa. La qüestió de l'edat també s'hauria de revisar.

Anònim ha dit...

La veritat, no puc entendre aquest estorament general un cop hem constat que la maldat existeix. Tampoc puc entendre aquesta tendència a mirar enrere i poder arribar a pensar que el present és pitjor i demà ens espera la catàstrofe.

La veritat, jo que no sóc seguidor de cap esport en especial, no entenc quina relació pot haver entre el futbol i les misèries morals de la nostra societat.

Quant a la televisió, em sembla que caldria insistir més en allò que volem que facin en lloc de pretendre censurar el que no ens agrada.

El teu (si m'ho permets) escrit d'avui em sembla fàcil i moralista (celebro que coneguis tots els culpables). Crec que conté una sèrie de clixés que ja creia fora de mercat.

No crec que poguem relacionar l'existència d'actituds i accions totalment censurables i de comportaments asocials amb el nivell cultural de la població. Així mateix, res ens garanteix que un major nivell educatiu els pugui erradicar.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Cher Lescar,

"M'agrada que em facis aquestes preguntes ", que diria l'altre ...

El que passa és que si jo tingués resposta adequada a totes les teves preguntes segurament no estaria aquí ...
Potser formaria part de l'elit filosòficopoètica de la societat catalana, aquella que va a Frankfurt, es mou per tertúlies literotaires, publica columnes a la Vanguardia, a la Razón, al Periódico, al País, al Mundo, a l'Avui o a l'ABC, (ordre alfabètic invers) o que presumeix d'"Authority 666" a Technorati...
Oi que m'entens?

Coneixes aquella obra clàssica d'Antonio Machado que es diu Juan de Mairena?
Machado diu que Juan de Mairena deia als seus alumnes:

"…Preguntadlo todo, como hacen los niños. ¿Por qué esto? ¿Por qué lo otro? ¿Por qué lo de más allá? En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo.Todos queremos estar de vuelta sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos. Vosotros preguntad siempre, sin que os detenga ni siquiera el aparente absurdo de vuestras interrogaciones ...
Antonio Machado, Juan de Mairena, p. 267.


Ignorant fins la mèdula, sóc dels que efectivament em veig en la incapacitat de responde els teus dubtes, que són gairebé tan grossos com els meus. Ja m'agradaria dialogar, ja, però el que no va dir Mairena , i que presumeixo d'afegir jo aquí, és que per dialogar cal gent amb ganes d'entendre's ;-)

"Celebro que coneguis tots els culpables" Que conec tots els culpables, d'on ho has tret això? NOoo! Ni de bon tros, només alguns, només alguns! No som pretenciosos noslatres.
"clixés fora de mercat?"
Quins? Sempre hi ha qui torna de tot sense haver anat enlloc!

No mira, el que no entens no t'ho puc explicar. O potser sí, però fóra molt llarg d'escriure i d'argumentar ... O potser només ho podria intentar, i no me'n sortiria pas ...
Però no t'hi preocupis massa. No entendre-ho tot no és greu. Potser ni cal entendre-ho tot!
El problema només fóra greu si no enteguessis res de res ...

Només vull afegir una cosa, que em vaig deixar d'escriure al meu post.
I que, en endavant, miraré que no falti mai en els meus posts d'opinió: una fraseta feta que manllevo d'una periodista d'RTL (Janine Perrimond) que sempre acaba les seves cròniques dient "C'est juste mon avis"...

Una cosa així com...
"Ep, aquesta és la meva modesta opinió" ... Frasé màgica capaç d'aturar crítiques, desmuntar atacs, dissuadir tots els buscaraons i tots els cercaexplicacions ... perquè el que dic és només una modesta opinió que no preten resoldre res, només descriure, - i encara!- , un estat d'ànim personal i intransferible.

Gràcies però per mostrar, amb el teu comentari, algunes de les teves inquietuds, que diuen molt al teu favor...
__________

Anònim ha dit...

Només em referia al fet que anomenes una sèrie de "misèries" que em resulten una mica sorprenents i (sense ànims d'ofendre) una mica tòpiques, per anar tot seguit a desembocar en el lloc comú de la societat tarada per la televisió i el futbol.

D'altra banda, coincideixo plenament en la majoria de preocupacions que esmentes.

Un aspecte interesssant en relació amb la gravació de l'agressió al tren: quina eficiència tecnològica demostrada i quina ineficiència de la maquinària judicial.

Salvador Macip ha dit...

Estic d'acord amb l'esperit del comentari de la Júlia i el que diu més avall el Lescar: les lleis que tenim actualment no ens protegeixen prou i la maquinària legal no funciona tant bé com es podria esperar. Per altra banda, endurir-les d'una forma poc raonada ens pot portar als extrems dels USA, on algunes lleis ratllen el feixisme. Però això no vol dir que no es pugui trobar un punt mig.

Els tòpics del Sani als quals al·ludeix Lescar poden ser tòpics, sí, però per desgràcia això no vol dir que no siguin veritat. De totes maneres jo sóc dels qui creu que la societat actual és millor i molt més civilitzada que cap de les que hi ha hagut fins ara, només cal repassar els llibres d'història per veure els barbaritats que es feien fins fa quatre dies. El problema és que encara no és (ni serà mai) perfecta...

Júlia ha dit...

Crec,com Salvador, que estem en la millor de les èpoques -de moment-, al menys la violència és 'mal vista' en molts indrets -no pas en tots-. Un altre tema és el poder dels mitjans, que ja estan sucant massa pa en aquest tema, crec que tan sols hi hauria d'incidir el poder judicial i parar ja el circ mediàtic.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Gràcies, Júlia, Lescar i Salvador.
Són els vostres comentaris el que fan interessant l'entrada.

Jo vull afegir-me al diàleg. Per dir això:
A les situacions i fets reals nosaltres només hi aportem trossets de veritats virtuals, però els fets són una altra cosa: són fets.

Que mediàticament el fet hagi agafat unes dimensions que no té habitualment no treu que d'aquests fets n'hi hagi i n'hi hagi també en sentit contrari, els que protagonitzen –sembla ser - bandes juvenils llatinoamericanes en algunes zones de la gran ciutat.

El tema central era doble, però una part estava molt allunyada de l'altre retòricament parlant i només eren veïns en la meu cap, en una relació veïnal de causa a efecte, però que per escrit m’havia d’haver estat de barrejar.

El tema més important era parlar de si les lleis actuals són prou eficaces, des del punt de vista dissuasori, per evitar conductes inacceptables.
I jo apuntava que constantment veiem signes que van en la direcció de la necessitat d'endurir les penes per intentar evitar mals majors.

Quan al que apuntes tu, Salvador, que hi ha casos que freguen el feixisme... qui ho podrà negar?, però de la mateixa manera que de llibertat mai no n'hi ha prou, de càstig també n'hi ha d'haver tant com calgui per dissuadir o tallar en sec les conductes perjudicials.

M'indigna que sempre hagi de ser la dreta reaccionaria la que es beneficiï de les pors i els malestars dels ciutadans perquè els escrúpols de les esquerres a imposar l'ordre i fer complir les penes i la conseqüent desídia acaben provocant indignació, decepció, i canvi de vot una part de la ciutadania! Inconcebible, però real. Cal evitar-ho de totes totes.

És bo i necessari que la justícia protegeixi els drets individuals d'aquell individu agressor, però encara és més necessari que col•lectivament la societat se'n protegeixi ... aïllant-lo i fent del càstig que li pertoqui un exemple dissuasori per a d'altres persones amb el mateix tipus d'instints i de comportaments.

Torno a on era en el meu escrit.
Segurament no podrem evitar tots els mals, però n'hi ha alguns que potser sí que es poden evitar amb unes lleis dures, la por a les quals actuï com a fre i com a factor de dissuasió.
Només defenso la idea que relativitzar-ho tot massa duu a l’excessiva impunitat i la impunitat duu a greus desastres.

Dit això, si hi estem d'acord podrem continuar avançant valorant la situació actual i comparant-la amb d'altres, i apuntar com diu la Júlia que qualsevol temps passat va ser pitjor. I tant ! Només cal mirar els anys 70 a Espanya, Argentina , Xile, l’exAlemanya de l’Est... No té color...

També podrem fixar-nos en casos puntuals excessius o indesitjables, com apunta en Salvador ... segur que sí.

Però una cosa no treu l'altra!
El referent permanent ha de ser que qui la fa Grossa, la pagarà cara!


Quant al tema dels tòpics, amics, fora motiu per escriure quatre llençols més... i no sé si cal.

Lescar, el futbol, practicar-lo i mirar-lo al camp o a la televisió és un bé dels déus.
Que hi hagi més diaris esportius, més programes esportius radiofònics i televisius que programes sobre educació, arts i cultura, necessitats socials ... és una indecència i un fet gairebé criminal. Sí, criminal. Ho dic i ho repeteixo.

Quant algun dia, no sé quan, d'aquí a 5 anys, 15 anys, 50 anys o 100 anys la societat es decideixi a imposar un nou model de comunicació televisiva, amb nous continguts informatius i ètics, quedarà al descobert que l'actual model és culpable de crims contra la intel•ligència humana i els seus gestors delinqüents o criminals... la responsabilitat dels quals va quedar impune.

I es demostrarà que les relacions socials milloraran sensiblement el dia que canviïn COMPLETAMENT els paràmetres que ara regeixen la televisió d'aquest inici del segle XXI, i que no han canviat gairebé gens dels que van imperar des de la seva creació ara fa uns 50 anys.

Patètica la filosofia contemporània que és incapaç de liderar èticament els continguts televisius que acaben sent els referents ètics de les societats contemporànies.

Cal maleir i denunciar la criminalitat del pensament de qui afirmà que notícia era que l'home mossegués el gos.
És per això, per aquesta perversió mental que avui filmem i mostrem com els homes-gossos pategen les cares de les persones.
Per això els informatius es creuen el l'obligació de posar en imatges i en comentaris tota la sang, tots els crims i totes les desgràcies del món, en comptes de presentar imatges positives de la cooperació entre països i entre comunitats, de posar permanentment com a notícia i exemple les tasques solidàries, les iniciatives creatives, els models a seguir en tots els àmbits de la vida social, la tècnica i la ciència. La reflexió sobre com millorar els barris, les ciutats, els territoris, els país, les relacions entre països, el món aquest que ja no és tan gran com semblava…



Ho deixo aquí perquè ho continueu vosaltres... si voleu ...Jo potser ja m’he passat ...

Júlia ha dit...

L'esquerra no democràtica en el poder ha estat tan represiva o més que la dreta, però en les societats democràtiques té por de semblar poc democràtica i les mides policials i represores estan 'mal vistes' cosa que genera més reacció dretana, paradoxalment. Hem reaccionat a les societats autoritàries amb una permisivitat excessiva, de fet, no se sap ben bé què cal fer amb els delinqüents. Pensar com Rousseau que l'home és bo per naturalesa -ara anava a fer un acudit, la dona 'sí' que ho és, he, he- i fer volar coloms pacifistes antiexèrcit i antipolicia en un món que és com és no porta enlloc, més aviat al caos. Malauradament, hem pujat unes quantes generacions joves amb aquest concepte injust d'aquestes feines 'represores', per altra banda els diners i la corrupció mouen molt crim organitzat que, ja ho veu sentir, és de les activitats que mou més diners a nivell mundial. Així doncs... No vull ser pessimista, a l'escola, en un nivell més casolà ha passat el mateix i així ens va. Molts casos com el del noi, pallisses, agressions, que s'esdevenen a escoles o instituts són amagats, per no inquietar socialment, cosa que, fins a cert punt pot ser acceptable, sempre i quan hi hagi mides serioses a prendre i autonomia dels centres per a endegar algun tipus d'acció. En fi, un problema complex, que no es resoldrà mai i sobre el qual no ens agrada massa debatre seriosament. Allò de 'on s'obre una escola es tanca una presó' ha passat a la història, malauradament no era cert -del tot-.

arsvirtualis ha dit...

He llegit tots els vostres comentaris de diàlegs sincopatsi i al final m'he decidit a fer-ho també d'una manera més curta. Pel que puc observar entre els meus alumnes, no podria parlar d'un excés de tolerància sinó més aviat d'un excés de desidia i indeferència general pel seu entorn. Aquest aspecte penso que prove -si recordo els seus comentaris quan parlo amb ells- a la sensació que tenen molts d'ells de ser i sentir-se superflus en una societat que per a ells ja ho té "tot estructurat i fet". També és ben curiosa l'observació que porto fent fa anys de com alguns pares(adults) compren la tranquil·litat de la seva consciència tancant els ulls i deixant una llibertat no-canalitzada. El següent pas és justificar fins l'absurd les malifetes com una reacció pròpia de l'edat, com si aquesta hagués de ser necessàriament una excusa.

Per una altra banda, crec que no cal fer una reestructuració profunda de la legislació, potser caldria tenir més valor social d'aplicar-la en tota la seva extensió, aspecte que en molts de casos no es du a terme.