13.9.07

La tele, el fracàs escolar i el rànquing d’universitats

Vaig llegir recentment al diari , i després ho vaig escoltar a la tele, una notícia de les de la branca d’estadístiques que, per enèsima vegada, ens col·loca lluny de la vanguàrdia i l’excel·lència.

En el rànquing d’universitats de prestigi mundial, la UB, Universitat de Barcelona figura en el lloc 190 i desplaça a la Universitat de Madrid …

(…) The real gap in Europe’s Higher Education seems to be in
southern Europe.Italy’s only entrant, La Sapienza University, appears in 197th
place, down 72 places.
Spain manages one new entrant, Barcelona, at 190,
replacing the relegated Madrid. These results reemphasise the severe challenges
higher education faces in both countries (…)

[Font: The Times Higher Education]

La Viquipèdia ofereix d’altres dades, però tot sembla indicar que alguna cosa no va bé del tot.

Sempre espero, inútilment, que algú expliqui o intenti explicar una mica el perquè de les coses.
La incomunicació és justament la suma de milers de notícies assèptiques, orwellianes, que tant poden ser veritat com mentida, però que en cap cas aporten gaire res a la millora dels problemes o de les situacions greus. No expliquen res ni proposen res.De la televisió no cal esperar mai res en absolut pel que fa a les anàlisis. Gairebé per definició, televisió és sinònim de manipulació i de desinformació, amb molt poques excepcions.

A la premsa s’hi pot trobar alguna cosa: la notícia que jo vaig llegir anava signada per una periodista que sí que donava algun tipus d’explicació: segons ella, tenia molt a veure amb l’antic sistema, corrupte, d’accés a la docència i a la investigació universitàries, un sistema disfressat d’oposicions, manipulades d’antuvi, on les places presentades a concurs no eren sempre per als més vàlids, sinó per a les amistats més consolidades, de manera que només calia esperar torn…amb paciència i devoció a la causa.
No puc entrar a analitzar res de tot això perquè no en sé res ni mica, i estic a galàxies llum dels lobbies universitaris. Però hi deu haver molta gent que sí que ens en podria explicar de l’alçada d’un campanar i no acabar. Dubto que ho faci ningú.

Tanmateix, a mi m’agradaria que algú encetés una nova línia d’investigació que mirés d’esbrinar si hi ha relació directa –jo em temo molt que sí- entre la programació de les cadenes de televisió d’aquest país i l’excessiu fracàs escolar i el relatiu fracàs universitari, i amb la persistència d’una mena de tuf de podrit que envolta la cultura de la societat espanyola.
La meva tesi fóra que el grau de gravetat del delicte augmenta de les públiques a les privades i de la perifèria al centre. Excepció Canal 9 Valencià, que potser (¿?)arriba a la categoria de “crim” (¿?)

Just abans o just després de la notícia que anunciava per televisió aquelles dades sobre el rànquing de les universiatats arreu del món, s’informava urbi et orbi el llençament de la novena temporada de Gran Hermano GH9! I apareixia publicada a la premsa el triomf de sèries com “Escenas de matrimonio”, on en clau d’humor, les tres parelles s’insulten i menyspreen a cor què vols … “Humor espanyol” (¿?)El Periódico publicava recentment unes estadístiques de seguiment d’aquests programes per part de diversos sectors de la població, i els joves adolescents apareixien com a consumidors habituals d’aquests models d’antivalors. És un cas d’alienació col·lectiva digne d’estudi.
Les cadenes d’àmbit nacional van plenes de programes anomenats “del cor”, l’extensió pestífera dels quals només s’explica per l’èxit immens que aconsegueixen a nivell d’audiència. No hi ha assignatura d’ Educació per la ciutadania que es pugui enfrontar amb èxit
a l’eficàcia aplastant d’aquella font de contravalors i contraeducació que són tots aquests programes. La tasca educativa de milers de professors queda annulada cada dia de cada dia per una televisió perversa que desfà per la tarda i per la nit allò que els educadors han intentant teixir de dia. Pena perduda nois, preneu-vos-ho amb filosofia. És una batalla entre forces desiguals i esteu condemnats al fracàs.

Val a dir que les cadenes catalanes, TV3 i C33, s’allunyen força del model espanyol, i en podem estar ben orgullosos, però també a casa nostra la televisió s’ha convertit en un duplicat patètic d’aquell patètic diari de la postguerra , anomenat El Caso, “el periódico que chorrrrea sangre” , n’hi deien, i s’acostumava a aconsellar els petits que d’ El Caso no en miressin ni les portades, tot i que eren penjades a la botiga-basar del meu poble.


[3] Francisco Umbral ha escrito al respecto que El Caso "era una
manera de dar España real, contra la España oficial de la dictadura. Los sucesos
fueron una tercera vía para dar la verdad del país (como el "Pascual Duarte" de
Cela, en muy diferente y altísimo nivel literario). Franco permitió El Caso
porque pensaba que la gente, distraída con el crimen de la portera, la gata con
alas o el hongo milagroso, se iba a despolitizar, como así fue". (Francisco
Umbral, "Los sucesos", en El Mundo, 16.3.93, p. 7).

Comunicación y sociedad (Univ. de Navarra. Junio 1994)


Ara anomenen Telediario o Telenotícies a una mena de El Caso televisiu: una llarga llista d’accidents, catàstrofes, morts o assessinats, abans de passar a una tongada d’anuncis publicitaris i continuar per donar la paraula a esportistes que no tenen mai res a dir, i a comentaristes esportius que pasen hores senceres "delinquint" parlant de foteses …
Espero el dia que algun polític català clavi un cop de puny sobre la taula i canviï per llei
els continguts televisius.
Cal una televisió que trobi espai per a progames informatius, pedagògics i culturals que fomentin la intel·ligència i la creativitat en comptes d'entontir tota una societat.
Jo potser no ho veuré, però demano que algú declari delicte el fet omplir espai televisiu amb programes de comentaris sobre esports: només una petita molèstia per a uns quants afeccionats i periodistillos però un gran pas per a la humanitat.

Amb tota modèstia em permeto aventurar que aquesta televisió de mínims culturals i de màxims en hipocresia, cinisme i contravalors és un des factors decisius que expliquen les desgràcies educatives i ens situen invariablement, en algun lloc indefinit, al costat de Grècia i Portugal en els rànquins europeus, i al costat de països africans exòtics en rànquings a nivell mundial.
Evidentment, la degradació actual sempre pot arribar encara molt més lluny, però ja comença a costar d’imaginar en què consistirà tanta desgràcia.

Aquelles persones que siguin capaces de modificar la filosofia i la pràctica que regeixen la televisió podràn ser ben bé considerades com herois nacionals.
El canvi de mentalitat potser haurà de passar, necessàriament, per un moviment popular que amenaci i dugui a terme un boicot efectiu als productes que s’anunciïn en aquelles cadenes que converteixen la televisió en una font d’enfermetats mentals pandèmiques.
El bon organitzador que ho organitzi, bon organitzador serà.

________________

Enllaços

Fr. Puigcarbó. TV3 Notícies? Societat de la desinformació

7 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

No crec que la televisió sigui l'esca del pecat dels mals que ens aclaparen, és un instrument més, dels nostres temps, amb coses bones i dolentes, que només és, com tantes altres coses, un mirall més o menys deformat en ocasions, de la realitat. Si la societat té exigències, és inquieta, el món cultural i dels mitjans, ho reflecteix, i com exemple tenim la televisió dels darrers anys de la transició, amb programes emblemàtics i molt bons, també per a infants. Ara som en un món més mediocre i 'normalet', que necessitat moure's entre parlar de la quotidinitat més d'espardenya -a què ve tanta informació sobre fets habituals, com ara, que comencen les escoles o que plou a la tardor?- i de coses tipus 'Caso', que, estic d'acord, era una revista destinada, sense voler, a fer de contrapunt a la bassa d'oli que reflectia la premsa de l'època.

Sobre la universitat i la provisió de places i la manera de promoció en el seu interior, precisaria d'una revisió a fons, però hi ha un gran munt d'interessos, en una ocasió una catedràtica em va dir, sincerant-se, que moure quelcom allà dins era com moure un elefant. Fa poc, precisament, al blog de l'Antoni Casals, ell parlava del tema, a causa de l'experiència d'un seu fill, el que passa és que, com en tantes coses, fins que no es pateix no ens n'adonem.

Bon dia, Sani, perdona el rotllo excessiu i espero que el curs vagi bé!!!

ramon ha dit...

Sani, no deixes galta sense afaitar, però crec sincerament que l'encertes en tot.
Salut! (i paciència)