Santayana, Santayana

Quan començo escriure això, ara mateix, només tinc al cap la idea de parlar de dues persones que per diverses raons se m’estan creuant en la vida aquest estiu…
Una és Marvin Harris, l’antropòleg, i l’altre Jorge (George) Santayana.

No exagerem pas massa … que s’estan creuant en la meva vida només vol dir que m’han aparegut sobre la taula vàries referències en poc temps , i és aquesta y repetició y concentració en el temps la que fa que m’hi hagi fixat i li dediqui la meva atenció.

Quant a Harris, li he de dedicar una mica d’espai especial en un altre post, a part, perquè va associat amb les ruïnes maies que hem visitat aquest estiu i amb el contacte amb la civilització maia al qual ens ha dut aquesta visita, a banda d’una referència interessant en la premsa, que hem llegit recentment.

Pel que fa a Santayana, la primera referència la vaig tenir llegint un post de JPQ al seu blog Una temporada en el infierno, y després vàries vegades més, sense que m’hagués arribat a convèncer que havia d’anar a buscar qui era tal personatge.
Una cerca del nom Santayana al blog de JPQ, amb el seu cercador avançat , dóna un mínim de 10 referències, sempre per dir-ne la seva importància y la seva admiració per la seva obra.

Ara, se’m posen els pèls de punta en veure que Santayana, a Google, dóna gairebé 850.000 entrades! (Resultados 1 - 10 de aproximadamente 845,000 de Santayana)

Ergo ... ens tocarà llegir-li a Santayana algunes coses, començant pel molt que ja hi ha a la xarxa.
La referència més recent que tinc, i que és la que em fa escriure tot això, l'he trobada a la pàgina 62 i següents del llibre El profesor de Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] que tinc en procés de lectura.

“- Dispone de un par de minutos para leer la poesía que tiene delante, en la mesa. Cuando la haya leído, le pediremos que la analice y nos diga cómo la explicaría a una clase de instituto.El título de la poesía era descriptivo de cómo me sentía yo en aquela entrevista: “Quisiera olvidar que soy quien soy”
El hombre calvo de la derecha me preguntó si reconocía la forma de la poesía.

- Sí, ah,sí. Es una sonata.
- ¿Una qué?
- Ah, perdón. Un soneto. Catorce versos.
(…)
-Y el poeta?
- Ah, creo que es Shakespeare. No, no, Wordsworth.
-Ni o uno ni lo otro, joven. Es Santayana.
El calvo me miró con furia, como si le hubiera ofendido.
-Santaya, Santayana - dijo, y casi me sentí avergonzado de mi ignorancia.”

El profesor . Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] pg. 62-63

Avui jo he experimentat el mateix sentiment de vergonya per ignorància que en Franck, quan passava les seves oposicions … amb una diferència grossa! Que ell devia tenir llavors una vintena curta d’anys ... i a mi la mateixa ignorància m’agafa quan ja passo dels cinquanta…

L’única part positiva del desastre és que jo continuo tenint unes extraordinàries i perennement renovades ganes de conèixer i aprendre tot el que em presenten com interessant, important, imprescindible…
No acaba de compensar, però a mi em tranquilitza una mica la consciència, que no és poc!

Cada vegada tinc també més clar que ni fent-m’hi al màxim, no faré més que tapar quatre forats mal comptats d’una paret immensa, gairebé infinita … D’aquí ve la meva obsessió no només en no perdre gaire el temps, sinó també de no vessar-la gaire en allò que trio per llegir... Em caldria un aparell que medís i marqués la potència en interès i substancialitat i aconseguir així, triant sempre "interès màxim", no equivocar-me massa...