17.8.07

Lluís Maria Xirinacs.

Hem tornat d’una curta estada a les Gorges du Tarn on hem fet "canoë", on el mòbil no tenia cobertura i on gairebé era difícil trobar diaris. De manera que sense diaris, ni telèfon ni Internet, només veient riu d’aigua clara i neta, truites i canoes, poblets medievals i els paisatges del Causse Méjean, tornar a casa, obrir el correu i assabentar-me de la mort de Lluís Ma. Xirinacs ha estat una gran sorpresa i un sotrac sentimental.

Vaig anar a visitar de seguida alguns blogs del meu llistat i vaig quedar encara més sorprès.
Tot va fent la seva via fins que algun cop de realitat fa trontollar la normalitat, i aquests esdeveniments tenen la virtut de retratar i fer retratar la gent de manera decisiva, sense maquillatge ni cremes, sense les màscares que cadascú es posa i es treu de tant en tant.

A en Ramon Aladern i en Biel Mesquida se’ls entén perfectament tot el que diuen i el que volen dir.
Carme Laura Gil em posa una mica nerviós quan parla de dol oficial, assenyala en José Montilla i no diu res del que no diuen l’Artur Mas o el Durán Lleida i demés gent de CiU. Francament, noia, en aquests casos el que cal és dir o callar. A banda de dir que estàs dolguda i indignada, tu què proposes exactament?
Dir o callar. Callar com fa en Vincent Partal, encara que em costi entendre com és que no digui res? Tard o d'hora ho explicarà. Però queda clar que callar encara és infinitament més intel·ligent que no pas dir bestieses grosses.
M’ha fet patir una mica llegir la polèmica expressada en els comentaris als posts de Toni Ibáñez i Juan Pedro Quiñonero.

Juan Pedro, francament, crec que té raó en Toni quan et retreu el contingut i el to del teu post sobre Xirinacs. Comets pecat o bé per tendenciositat o bé per omissió.
Només es pot entendre el que escrius, fent un esforç empàtic, per la teva repel·lència respecte a ETA i tot el mal que suposa, que és la mateixa que sentim molts, per no dir tothom. Però no pot ser que de l’acte a Santa Maria del Mar, tot el que et quedi a la retina sigui una pintada o unes sigles rascades per algú una porta, i que el gruix del que escrius sigui una mena d’associació del nom de Xirinacs amb les sigles d’ETA!
Crec que és això el que Toni Ibáñez diu o el que jo entenc que vol expressar i retreure en els seus comentaris al teu post.
Que tots els que hi havia allà es van retratar? Evidentment. Tots devien ser nacionalistes i/o independentistes. Però això no deu pas ser cap pecat, sinó una opció molt lícita, oi?
Deu ser molt difícil dir què sentien, perquè no devia pas ser un sentiment perfectament homogeni. Tanmateix, posats a elucubrar, podem imaginar que no hi havia ningú que anés a retre homenatge a una persona que un dia va dir (quants anys fa d’allò?) que se sentia amic d’ETA. Segurament tots anaven, en diferets graus, a retre homenatge a un home que ha encarnat el símbol de l’independentisme democràtic per via pacífica!
Als antinacionalistes i antiindependentistes els ensorra que hi hagi Xirinacs, perquè invaliden definitivament tots els arguments falsaris i els desmunten les retòriques farisaiques o malèvoles.

Si hi ha algú i alguna cosa que es pugui contraposar a ETA, no n'és Lluís Ma Xirinacs un exemple? No ho ha demostrat durant tota una vida i també amb la seva mort?

A mi no m’agrada el suïcidi i em desagraden tots els suïcides. Però he de confessar que si hagués de fer algunes excepcions i mostrar algun respecte, aquestes fóren les de suïcides com Xirinacs, per suïcidis comesos en la calma reflexiva, la dignitat, el respecte a tot i a tothom i en l’aposta per un ideal trascendent, una de les manifestacions de la Llibertat com és -agradi o no- l’independentisme.

_____________

Enllaços


+++

2 comentaris:

tonibanyes ha dit...

Primera: Gràcies. Segon: Matisem. Xirinacs patia la síndrome messiànica, visionària, martirològica pròpia dels cristians més místics. El seu pacifisme contrasta amb la seva fermesa ideològica. Va ser violent sempre contra ell mateix (quelcom molt cristià), fins al punt d'autoimmolar-se per Catalunya. No crec que aquest sigui el camí a seguir en aquests moments. No li ho retrec, però no comparteixo la seva manera de fer. És un referent, sí, i -com que estem molt mancats d'èpica- un Xirinacs ens aixeca la moral... Hem de treballar cada dia sense complexes, MADE IN CATALONIA. Sense estridències, però bastint el país, la cultura, les lletres, les ciències... aspirant a l'excel·lència. Aquest és el Camí.

ramon ha dit...

Benvingut de nou a la xarxa, Sani, i celebro que el teu merescut descans hagués anat d'allò més bé.
Després donar-te les gràcies per enllaçar-me.
Finalment, no faré cap judici sobre la figura de Xirinacs, trobo que tot plegat ja s'ha distorsionat prou. I no voldrem pas fer-ne ara un espectacle.