El nom de la meva musa és... Gisèlia

Feia dies que hi donava voltes. De fet ho faig des de fa molt de temps. Des que vaig escriure al meu Dicofilopersiflex l'entrada Noms. Quin és, entre tots els possibles, el nom de la meva musa poètica?

Anna, Elisabeth, Cristina, Carme,  Esther, Odile, Gisèle, Véro, Claude, Cathy, Mar, Eila, Griselda, Laura, Elsa, Júlia, Carme, Vera...? I tants i tants noms que ressonen encara...


Noms amats, somiats, trobats, perduts, pintats, plorats, palpats, patits, creats, viscuts...

Ja m'hi havia acostat, gairebé ja l'havia fregada, però no me n'havia adonat, notava només la seva presència...
Tot d'una, com si sempre hagués sigut allà, com si sempre m'hagués estat esperant... el nom cercat em fità, era allà sota les branques, com una fruita al seu punt, esperant que algú la fes seva.

La meva Aràlia  es deia, es diu i es dirà Gisèlia.

Amb la mà la vaig collir i, ara, Gisèlia és meva.

I Gisèlia serà així la font de tots els versos, la mar de totes les paraules, el punt alephià del meu univers poètic...


...
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *